Tres ulls i tinta als dits

Any nou, direcció nova

2008-01-04T10:59:00.000-08:00

Estimats lectors i lectores,

El blog canvia d'adreça. Em passo a Wordpress, exploraré aquest altre servei perquè sembla oferir més possibilitats i aprofito per canviar l'aspecte de la pàgina, a veure si així us motiva a deixar més comentaris (i més entrades per part meva...). Espero que us guardeu la nova adreça a "Preferits".

Ens llegim a www.carmeriera.wordpress.com !

A contracorrent (Madrid), Fotografia de Carme Riera.

P.D: Aquesta entrada és un dels exemples del perquè del meu canvi. Problemes amb l'edició del text i es nega a deixar-vos veure la fotografia més gran, fent-li perdre qualitat.

La importància d'aturar instants

2007-11-27T11:04:00.000-08:00

Adolescent bòsnio-musulmana ferida de metralla, Sandra Balsells

Deu fotoperiodistes espanyols apleguen les seves mirades sobre els escenaris més castigats dels últims trenta anys

Sense treure els ulls d’una adolescent amb el cos ple de metralla, un noi comenta a la seva acompanyant: “Imagina’t fer-li aquesta fotografia, jo no podria”. Ella, convençuda, respon: “Ni tu, ni ningú; el 90% de la gent en seria incapaç.”

La fotoperiodista Sandra Balsells, comissària de l’exposició i autora del retrat de la jove malferida, es pregunta quin sentit té mostrar la realitat quan, en el fons, pocs la volen veure. Els deu fotoperiodistes espanyols seleccionats per a l’exposició Batecs d’un món convuls intenten donar veu a aquells que, en un món massa sord i resignadament mut, no en tenen. Entre ells es troben Javier Bauluz, l’únic espanyol guanyador d’un premi Pulitzer; Cristina Garcia Rodero, membre de la històrica agència fotogràfica Magnum i altres fotoperiodistes reconeguts: Clemente Bernad, Paco Elvira, Santiago Lyon, Kim Manresa, Enric Martí, Fernando Moleres i Gervasio Sánchez.

Les cent fotografies que omplen l’Espai Cultural de Caja Madrid són reflex de debats molt presents actualment, però massa ignorats. Els conflictes que han documentat, des de la Revolució dels Clavells fins la Guerra d’Iraq, passant per la guerra dels Balcans o el conflicte d’Irlanda del Nord, entre d’altres, no són més que manifestacions terribles de problemes que la humanitat va arrossegant des de l’inici dels temps. Conflictes que omplen una motxilla massa carregada que no permet avançar cap a una meta que se’ns planteja borrosa. Si algú pot intentar enfocar-la són els fotògrafs que, càmera en mà, treuen a la llum problemàtiques que els mitjans obvien.

Ens trobem davant d’una exposició capaç d’apropar allò que tants prefereixen veure de lluny, i desmenteix els qui parlen del fotoperiodisme com un element caduc, desvirtuat, uniformitzat i estèticament desfasat. Al contrari, allò realment mort són els diaris i revistes que no inverteixen en aquests projectes.

No és només el pes fotogràfic de les obres exposades el que pot interessar els visitants sinó que, més enllà d’aquest, les fotografies desprenen un interès històric del tot palpable. Vencent els moments d’apatia i conformisme que imperen actualment, continua dempeus l’esperança que els instants aturats pels grans arribin a aquells que segueixen atents i desperts davant del patiment de l’Altre.

Al voltant d’una exposició en què els protagonistes no són els fotògrafs sinó els fotografiats, s’han organitzat taules rodones i projeccions de documentals que pretenen alçar, encara més, la veu dels qui van quedant afònics de tant cridar.

Tot plegat, ens convida a demanar a aquests deu professionals que continuïn disparant les càmeres, compassant el ritme dels batecs que mouen el món i satisfent aquella necessitat tan humana de posar-nos al lloc dels altres i aprendre a mirar amb els seus ulls.

Àfrica al sostre d'Escòcia

2007-11-22T07:43:00.001-08:00

Àfrica al sostre d'Escòcia, Fotografia de Carme Riera

Un matí de gaites i faldilles a quadres al centre d'Edimburg vaig veure un edifici que assenyalava el sostre de la ciutat. Feta d'aire i núvols, s'endevinava l'Àfrica. Sembla que aquest continent, el gran lleó adormit, escampa el seu reflex arreu. No volia caure en l'oblit perduda entre muntanyes d'un verd rabiós, eclipsada per melenes ataronjades o monstres marins que surten de llacs d'aigua fosca per saltar de boca en boca. Jo la vaig veure, potser perquè, inconscientment, sempre l'estic buscant.

Entrevista a Miqui Puig

2007-11-20T12:12:00.000-08:00

Fotografia feta per Carme Riera

MIQUI PUIG TORNA AMB UNES DIOPTRIES DE MÉS

“Sóc un apassionat de la literatura, escric històries curtes i en trec frases per explicar-les amb la cançó.”

D’on ve el nom del teu nou disc?

D’Amor miope, una cançó força especial. Bob Dylan deia que ell gravava cançons que estaven mortes, però que després de molt temps sense tocar-les les agafava de nou i cobraven nova vida. Això m’ha passat amb aquesta. Miope també es refereix a la miopia de la indústria musical actual. A més, és un nom força cridaner, que sempre ajuda.

Com a DJ, has punxat a Ciutat Vella. Com veus el panorama musical del barri?

Ciutat Vella és un bullidor, sempre hi passen coses. Quan no són problemes amb bars sense llicència són moltes altres coses. A més, hi ha clubs de jazz mítics, com el Mug.

Cantes, escrius, actues i punxes. Amb quina de les teves facetes et quedes?

Em considero entregat a tot allò que tingui a veure amb la música. Amb el que més gaudeixo és escriure, sempre m’invento excuses per crear noves històries. Però també és l’activitat que més por em fa. Si em posés a escriure llibres em caurien pals per tot arreu, perquè estic fent altres coses dins aquell terme que tant odio: “mediàtic”.

Suposo que et refereixes a Factor X. Hi ha hagut un abans i un després?

Jo ho considero un complement. M’ha anat molt bé perquè la gent conegui la meva carrera, es pregunti qui és aquest que parla de música no comercial en un programa declaradament comercial. Ha estat una bona experiència que repetiré.

Dius que algunes de les cançons de Miope no les cantaràs més. Per què?

Miope ha estat un procés molt llarg, tan feixuc que després de quatre anys tocant el mateix amb arranjaments molt similars hi ha cançons que han de resposar per ser represes més endavant.

Mentre es refreden, prepares un nou disc?

Si tot va bé, el 6 de gener entrem a estudi a gravar el novè disc de la meva carrera, que es diu ràpid!

Vint anys de carrera, nou cedés… d’on treus tanta inspiració?

Sempre hi ha idees que em volten pel cap. Tinc dues maneres de composar, hi ha cançons que surten d’una tirada i d’altres que estiro d’una melodía espectacular. Sóc un apassionat de la literatura, escric històries curtes i en trec frases per explicar-les amb la cançó.

Destaques Paul Auster entre els teus escriptors preferits…

Sí! Abans he anat a buscar el seu nou llibre i encara no hi és! El necessito! També sóc admirador de Pla, de Capote…

Et saps envoltar dels més grans! També cites Kieslowski…

Em vaig empastar la trilogía sencera en una nit i tela com se’m va quedar el cos. Precisament, a una cançó dels Sencillos vam samplejar la Binoche a Bleu, quan això estava més permès…

Per part meva, tens permís per tornar-hi quan vulguis.

Versos precipitats

2007-11-17T09:40:00.000-08:00

Comptine amagat, Fotografia feta per Carme Riera

S'adonava que els versos més bonics surten dels ulls més vidriosos, de les llàgrimes més seques, de les mirades més penetrants, dels llavis més estripats, de la saliva més pèrfida, de les respiracions més asfixiants, de les olors més impregnades, de les oïdes més discretes, dels sons més sords, dels cossos més colpejats, de les ànimes més arrossegades, de la sang més roja, dels batecs més dèbils, de les ments més incompreses, dels pensaments més indigents, de les idees més solitàries. De les passions que esperen latents.

Tornen les entrades amb poc més sentit que el que els volgueu donar. Avui una fotografia recuperada i uns versos que m'han sortit no sé d'on.

Bombardear libros

2007-10-25T14:01:00.000-07:00

Fotografia feta per Roger Richards

Adjunto un article de Monika Zgustova publicat avui a El País:

En la noche del 25 al 26 de agosto de 1992, la artillería del Ejército ultranacionalista serbio apuntó a Sarajevo con un único objetivo: destruir la Biblioteca Nacional de Bosnia. Durante semanas y hasta meses, páginas ennegrecidas por el fuego flotaron sobre la ciudad, introduciéndose en las casas a través de los cristales destrozados de las ventanas.

Aquel fue el evento más trágico de la reciente historia cultural europea. Se perdieron unos 600.000 volúmenes, el 40% de los fondos. Tres meses antes, el Ejército de Karadzic ya había devastado el Instituto Oriental y destruido una de las mejores colecciones de literatura medieval en árabe, persa y turco y documentos valiosísimos en cuatro alfabetos: latino, árabe, cirílico y bosnio antiguo. Con este afán por borrar la memoria colectiva de un pueblo, los ultranacionalistas serbios completaban su intento de genocidio de los bosnios.

Desde el fin de las hostilidades, la reconstrucción de la Biblioteca de Sarajevo fue tarea prioritaria para los bosnios. Sus 108 empleados se habían reducido a 69. Algunos murieron en la guerra, otros huyeron como refugiados, otros simplemente desaparecieron. Los supervivientes iniciaron la recuperación de los fondos y editaron una revista, Bosniaca, para recobrar el pulso intelectual de la institución. Se inició entonces el debate sobre qué hacer con las ruinas: ¿preservarlas como memoria de la ignominia o reconstruir la biblioteca? Se optó por la segunda opción, iniciándose los trabajos en noviembre de 1995 con la ayuda de Austria, la Unión Europea, el Banco Mundial y la Unesco. Y estos días se produce la buena noticia de la inauguración de la fachada de la Biblioteca de Sarajevo, cuya rehabilitación ha sido posible gracias al Ministerio de Cultura español, que ha destinado a ello un millón de euros.

Cuando visité Sarajevo pocos años después de la guerra, pedí visitar las ruinas de la biblioteca, un edificio terminado en 1896, cuando Bosnia formaba parte del imperio austrohúngaro. Entonces albergaba el gobierno municipal y en 1951 pasó a ser la sede de la biblioteca. El arquitecto vienés Carl Patch lo proyectó en estilo modernista con acentos orientales, recordando la herencia turca de Bosnia y subrayando su mosaico de culturas: la turca y la judía sefardí, la ortodoxa y la vienesa. Fue esa memoria colectiva multicultural lo que Milosevic quiso destruir.

Durante mi segunda visita, hace tres años, la biblioteca ya tenía abiertas varias salas de lectura, su catálogo era accesible online y había iniciado una importante labor de reedición de textos clásicos. Esos días albergaba una intervención de Jannis Kounellis, quien bloqueó con libros, piedras y máquinas de coser las 12 puertas del atrio, llenando así lo vacío para intensificar el dramatismo de la ausencia causada por la destrucción. Algunas puertas estaban pintadas de blanco, blanco de la nada que queda tras una limpieza étnica, el mismo que refulge aún hoy en los enormes cementerios musulmanes donde yacen las víctimas de la guerra.

Nuestro pasado está lleno de episodios de quema de libros, desde la Inquisición hasta los totalitarismos del siglo XX. Pero nunca como en la guerra de los Balcanes se quiso destruir a conciencia una biblioteca nacional. Y ese furor de aniquilamiento, esa fría voluntad de arrasar una cultura, encontró precisamente en la literatura su alimento.

Como denunció el escritor bosnio Dzevad Karahasan, la literatura ayudó muy activamente al resurgir del nacionalismo radical serbio. A finales del siglo XX, célebres poetas como Cosic o Jaksic (¿quién les ha exigido responsabilidades?) escribían: "Hermanos, ¡meteros en la sangre! ¡Quemad la aldea! ¡Lanzad a las llamas a los niños vivos!". El resto, ya lo conocemos: los líderes políticos aprovecharon la exaltación nacionalista que los poetas sembraron para iniciar, con el asentimiento de una parte de la población serbia, la limpieza étnica en la antigua Yugoslavia. Y especialmente en la multiétnica, multicultural y multireligiosa Bosnia-Herzegovina.

Hablando de nacionalismos, una vez me dijo Juan Goytisolo que "el de los extremistas serbios y croatas tiene muchas semejanzas con el ultranacionalismo español: la España sagrada, por un lado, y la Serbia Celeste, por otro; el rey don Rodrigo y el príncipe Lazar... Cambias los nombres y ves lo mismo". Goytisolo tenía razón: no sólo en los Balcanes sino también en el Occidente europeo, algunos escritores y periodistas siguen apelando a los instintos más bajos del ser humano, como la arrogancia que enaltece una nación por encima de las demás.

La sociedad debe rechazar esos cantos de sirenas si no quiere que negros pedazos de páginas de libros vuelvan a flotar sobre una ciudad.

L'Artesana

2007-10-07T11:35:00.001-07:00

L'artesana, Sant Vicenç de Montalt.

Avui, amb les mans sense tinta per falta d'inspiració, ensenyo una mica més del que veu el meu tercer ull. (Click per ampliar la imatge)

In memoriam

2007-09-29T08:19:00.000-07:00

Fotografia: Reuters

El fotògraf japonès Kenji Nagai, de l'agència France Presse, va morir el passat divendres a Rangún, víctima d'una o més bales mentre fotografiava l'acció repressiva de l'exèrcit contra els pacífics manifestants birmans.

Avui, dono la veu a bloggers birmans.

"T'ho prego, ONU, actua d'una vegada"
Kuku, Birmania
ONU, què fas? Per favor, actua d'una vegada. T'ho prego. Salva a la nostra gent. Salva les nostres vides. No perdis més el temps.

"Rangún sembla un camp de batalla"
Ko Htike
Em dirigeixo a tot el món: la situació aquí a Rangún està molt malament. Per favor, algú pot fer alguna cosa pel nostre país? El centre de la ciutat sembla un camp de batalla. He sentit trets a través del telèfon. La policia ha utilitzat gas lacrimogen a una escola. Hi ha hagut molts trets però la gent no es rendeix i cada vegada n'hi ha més al carrer.

Recordant tots els periodistes morts i assassinats mentre feien la seva feina, aquest blog fa una crida a la llibertat d'expressió.

Font: La Vanguardia

1. V(b)ellesa muda

2007-08-30T09:13:00.000-07:00

Fotografia feta per Carme Riera

Mitja hora esperant pacient a la Plaça del Pi. Mirant-me aquest home que parlava sol, recolzat al seu bastó amb una fragilitat que em feia patir. Disparo una vegada. Me'l miro de nou. Espero. M'acosto i hi torno. L'observo, ja sense vergonya. Torno a enfocar. No s'adona de la meva presència i em pregunto si no he envaït massa la intimitat d'un home que no sembla conscient del que passa al seu voltant.

Sec a les escales de l'entrada de l'església. Al cap d'uns minuts, s'aferra al bastó i marxa lentament. M'aixeco i el segueixo amb pas tranquil. Sobtadament, em descobreixo observant encisada un home que mira, molt quiet, el Gran Teatre del Liceu. Em despedeixo d'ell des de lluny i marxo, preguntant-me quina música entonaven els seus llavis muts.

Contradiccions

2007-08-24T12:58:00.000-07:00

Fotografia feta per Carme Riera, "L'Atenes del nord, l'acròpolis inacabada d'Escòcia"

Avui parlo amb la fotografia. Parlo de l'home, aquell que eternament enganyat per la seva ceguesa i pels seus aires de grandesa no és conscient del minúscul que és davant el que l'envolta. La naturalesa és vetusta i sàvia, com els segles i segles d'història que haurien de pesar sobre tots nosaltres.

Penso en George Steiner i li dono la raó: a Europa, fins i tot una criatura es doblega sota el pes del passat, com si portés una motxilla massa carregada. I quin sentit pot tenir tot plegat, es pregunta el filòsof, què pot afegir qualsevol de nosaltres a la immensitat del passat europeu? Quelcom més que tornar la bellesa en runes?, em pregunto jo.

La nostra civilització és plena a vessar de contradiccions, paraules contràries als fets, quan el que manifesta la saviesa que ens aporta la cultura són les accions, no els mots.

"Tenint en compte tants fets (Les dues guerres mundials, la guerra dels Balcans...), és gairebé una obligació moral creure en l'extinció de la idea europea i els seus fonaments. En nom de què hauríem de sobreviure a la nostra atrocitat suïcida?"

I el gran pensador sembla respondre's enmig de tantes idees:

"És el llegat cultural, són les grans obres dels poetes i pensadors, artistes i profetes, el que una persona ha d'utilitzar per al cultiu de l'ànima i la ment humana, per tal que pugui arribar a ser alguna cosa més del que també és: un animal."

Cites extretes de La idea d'Europa de George Steiner.

Aprenent dels grans

2007-07-26T13:37:00.000-07:00

Fotografia feta per Carme Riera, "Escritori anglès" (Bristol)

Breu i ràpida actualització la d'avui. El meu company Maiol Sanaüja, un blogger molt més constant que jo, m'ha fet llençar-me a donar senyals de vida. Després del curs, la inspiració ha quedat força malmesa, entre viatges i altres. Tot i això, he dedicat moltes estones a llegir els llibres que formen la meva petita biblioteca de fotografia. És per això que actualitzo, per recomanar-vos un musthave per tots els interessats en l'art d'aturar instants. Estic parlant de Fotografiar del natural, un recull d'articles del gran Henri Cartier-Bresson. Editat per Gustavo Gili (fotoGGrafía), ens acosta reflexions de l'artista sobre la importància de captar el moment just, aquell que descriu millor l'acció que volem aturar. Pintor i fotògraf, va establir relacions entre ambdós expressions artístiques i va descriure, càmera i ploma en mà, el perfil d'amics seus, grans artistes de l'època.

Llegint a Bresson, algunes frases ressalten de manera especial, demanant ser rellegides, interpretades i memoritzades. Us en regalo un parell; la resta, al llibre.

"En ocasiones, también, a pesar de transformaciones profundas, hallamos rasgos en estos que creíamos desaparecidos y se siente uno como si hubiera reconocido a una joven en el retrato de su abuela, fallecida hace ya mucho tiempo."

"Si al hacer un retrato se espera captar el silencio interior de una víctima consentidora, uno debe saber que resulta muy difícil introducirle un aparato fotográfico entre la camisa y la piel. En el retrato a lápiz, concierne al dibujante tener un silencio interior."

Fotografia feta per Henri Cartier-Bresson

El corral

2007-05-19T09:06:00.000-07:00

Aquesta és una de les fotografies del fotoreportatge que estic preparant per l'assignatura de fotografia. És en Jordi Ferran, un dels darrers pagesos del maresme. Als seus 70 anys, continua treballant la terra dia rere dia, faci calor, fred o plogui. Un home amb la pell marcada pel pas del temps, cremada i arrugada. Un home que té mil històries a explicar si se l'escolta. Un home del que aniré parlant amb més instants aturats.

"Shooting dogs" - Quant dolor pot suportar un home?

2007-05-05T11:45:00.000-07:00

1994. Rwanda. Un joveníssim missioner anglès seu amb els ulls clavats a terra. Acaba de veure un matxet travessant el pit d’una dona que s’amagava entre arbustos fins que el plor del seu fill de pocs dies els ha delatat. Un altre matxet ha tallat en sec els crits de la criatura. “Quant dolor pot suportar un home? Hi haurà una mena de vàlvula que es tanca quan arriba a un límit?” Poc més pot fer ja que confiar en algun mecanisme desconegut del seu cos que el torni immune a la barbàrie.

Shooting dogs és una d’aquelles produccions necessàries. Terrible. A vessar d’escenes que, amb missatges implícits o imatges dolorosament explícites, toquen allà on més mal fa. Arriben els francesos. Els refugiats somriuen esperançats: per fi els allunyaran d’aquell infern! Res. “Només turistes. Cap rwandès.” Una dona blanca puja al camió i atansa el braç a un home negre perquè hi entri. “Cap rwandès!” L’home es queda sense plaça. Un gos puja per ocupar el seu lloc. Era el seu marit. La brutal execució d’un home gran a cops de matxet m’oprimeix contra la butaca. A uns ens paralitza, d’altres es remouen inquiets, incapaços de trobar una posició còmode. Seria estrany trobar-ne, de comoditat.

I la pregunta salta: “Fan falta aquestes pel·lícules?” I jo que no dubto. “Més que res”. I penso en James Nachtwey i “Inferno”. No podia portar cap altre nom. Romania, els Balcans, Somàlia, Txetxènia… i Rwanda. Aquest gran fotògraf també va posar els peus sobre la terra empolsegada i adolorida de Rwanda. I va mirar per l’objectiu. Va enquadrar. I va disparar una vegada. I una altra. I una altra. I moltes més. I ens ho ensenya des d’aquest llibre. Les fotografies ens criden: matxets estesos al terra, esquelets amb roba estripada, desmembrats, cranis, ossos, cadàvers… la mirada buida d’un noi amb profundes cicatrius al voltant del cap.

I la pregunta es repeteix: “Fan falta aquestes fotografies?” I jo que no dubto. “Més que res”. Nachtwey considera exagerat creure que la fotografia pot eradicar allò que ha passat durant tota la història però sap que pot ajudar. “If we don’t, who will?” Alguns ho titllen d’utopies. Si no comencem amb una utopia, no arribarem enlloc. Pots perdre el Nord molt ràpidament si creus que el que fas no serveix de res.

I la pregunta esperada arriba: “Si tinguessis l’oportunitat, hi aniries?” I jo que dubto. Dubto més que mai.

"Play" by Samuel Beckett

2007-04-28T10:53:00.000-07:00

Tinc mil coses a escriure i mai trobo el moment. Serà per falta de temps? Un dia, amb calma, buidaré la llibreta que porto a sobre. De moment, una de les fotografies al voltant de l'obra que estrenem d'aquí a res...

"The show must go on"

Fotografia feta per Carme Riera

Not too late (mai)

2007-02-19T10:37:00.000-08:00

Fa uns dies vaig tenir el plaer de descobrir el nou regal de la newyorquina Norah Jones, Not too late. La seva veu em va acompanyar durant l'agradable estona que vaig passar a les roques de l'espigó, el més a prop possible d'aquell sol que es reflexa brillant sobre el mar, tímid però poderós, que observo cada dia des del tren. Enmig d'un intent de fondre’m en allò que tant em captiva vaig confirmar que és la meva (si és que la seva música és prou com per fer-la meva) Norah de sempre. Dolça troballa amb el seu Come away with me (in the night, come away and I'll never stop loving you), em va continuar reconfortant amb el seu Feels like home. (What do you say when it's all gone away? I didn't mean to hurt you. You humble me, I'm on my knees empty, so please forgive me).

De fet, escoltar el tercer àlbum ha estat com sentir-se a casa, que en aquest cas és Bristol, ciutat anglesa on vaig aprofundir més en aquesta artista. És sentir el piano de I don't miss you at all i veure'm a Victoria Square, recordar les primeres notes de In the morning i evocar les hores que vaig passar amb la Tilly i la Bella, tot prenent un te i compartint vivències. Altres artistes van cantar o tocar per mi aquells dies (Coldplay amb X&Y o el Comptine d'un autre été de Tiersen, acostant-me sempre als carrers de Londres) però la Norah... la Norah va anar més enllà.

Ahir, mentre la temperatura em feia bullir la cara, vaig gaudir d'una sessió Norah al cent per cent: els tres àlbums en sessió aleatòria a l'mp3, assaborint la música enmig de deliris febrils. No sé si pels deliris, si per la música o pel joc entre tots dos i alguna cosa més que ara mateix em costa definir, vaig sentir la necessitat d'agafar el primer avió que em portés a aquest petit indret de món que, amb el temps, he anat fent tant meu.

Diu Jones: "Aquestes cançons són molt més sinceres i viscerals. És un àlbum molt més personal. Algunes són fosques i cíniques però també hi ha un sentit d'esperança. Aquesta és la raó del nom de l'àlbum. M'agrada el missatge positiu". Tot un plaer, doncs, rebre la seva obra més personal. A mi també m'agrada el missatge positiu. I la sinceritat. I saber que "mai és massa tard".

Onades al cami

2007-02-11T13:22:00.000-08:00

"- Cuando te oí llorar te seguí y te vi dejar el pañuelo, arrugado, con su ira y su odio anudados a él. Pero eso terminara pronto. Nuestros cuerpos están cerca. Me oyes respirar. Ves un escarabajo que también consigue llevar una hoja en la espalda. Va hacia allí, luego hacia allá, de manera que mientras lo observas, incluso tu deseo de poseer solo una cosa debe flaquear, semejante a esa luz que se enciende y apaga entre las hojas del haya; y, entonces, las palabras, moviéndose oscuramente, en la profundidad de tu mente, romperán ese nudo de dureza, estrujado en el pañuelo.

- Amo y odio. Sólo deseo una cosa. Mis ojos son duros. Los tuyos son plenos, y rebosan, pero nunca se desbordan.

- Pero cuando nos sentamos juntos, muy juntos, nos diluimos el uno en el otro con frases. Creamos un territorio ilusorio."

Las Olas, Virginia Woolf

Sí, ja tinc temps lliure. Tot i això, torno a citar. I en vista de com van les coses continuaré amb aquesta costum. Per fi he pogut començar Las Olas i, portant poques pàgines, he rellegit vàries vegades força fragments. Si alguna cosa m'agrada, potser l'única, de descontextualitzar passatges com aquest és que em dóna l'oportunitat de crear una interpretació paral·lela a la que, suposadament, tenia l'autor/a.

Ahir en parlava amb unes amigues agradablement retrobades: Enamorar-se de les idees. "Diluir-se l'un en l'altre amb frases". Crear "territoris il·lusoris" on amagar-se de tot, on no haver d'entendre més que la mirada "plena i desbordant" que pot tornar dolços els ulls més "durs". On perdre el desig de posseir-ho tot i concentrar-se en Allò, aconseguir que desbordin.

"Ets massa romàntica, viure tant al límit no pot portar res de bo". I qui es pregunta pel final quan el camí ja ho ofereix gairebé tot? De vegades, ens entreguem a una meta per gaudir de la batalla que ens hi ha de portar. Saps que tinc raó: ploraves mentre parlava.

Strindberg? Not playing today.

2007-02-03T13:39:00.000-08:00

Ja és mala sort. Alienada tot el sant dia, amb el cap donant voltes per guerres mundials i revolucions vàries però aguantant amb el pensament constant de que a les 9:30 m'esperaven Lluís Homar, Núria Espert i José Luis Gómez al Teatre Nacional de Catalunya, amb la penúltima funció de la tant comentada Play Strindberg. Un cop dins, envoltada d'aquell nosequè que té el teatre, m'arriben des d'uns petits cartells records d'obres que vaig veure fa dos o tres anys, Casa de nines d'Ibsen, El castigo sin venganza de Lope... i d'altres que lamento no haver vist, L'orestea, Escenes d'una execució...

És un sistema de megafonia deplorable el que em desperta. Sembla dir que la representació s'anul·la per malaltia d'Espert. Perfecte. Anul·lada. I ja va la tercera. Primer a la comèdia Mentiders, on un dels protagonistes va tenir un atac de lumbago. I un temps més tard, El malentès de Camus se suspèn per problemes amb les llums del Lliure. Fantàstic. Semblava que algú se'n fotés de mi. I els títols de les obres hi ajudaven. Precisament, a la primera, vam tardar 20 minuts en abandonar la sala pensant que era una broma fàcil per introduir una obra amb un títol que donava força joc. Pel què fa a la segona, el joc d'acudits fàcils va venir quan ja tornavem cap a casa i jo em llegia, resignada, el llibret de Camus.

Com ja deia, hauré d'esperar a que passi aquesta temporadeta per a tornar-hi. Confio en que, de cara al Març, a propòsit de Pinter, no em facin Tornar a casa.

Refugi

2007-02-01T13:56:00.000-08:00

Continuo en la mateixa línia: citant. Disculpeu que posi poca cosa original meva però hi ha altres boques que, com vaig veure fer a Woolf fa uns dies, semblen escriure només per a mi.

Avui és el torn de Carlos Ruíz Zafón, amb la seva tant llegida i dolça Ombra del vent. L’autor posa en boca d’en Daniel aquestes paraules:

“Vaig adonar-me de com desitjava refugiar-me en aquella mirada fugissera i encisadora, que recelava d'ella mateixa i es considerava transparent i buida. Vaig pensar en la solitud que m'assaltaria aquella nit, quan li hagués de dir adéu, sense més tripijocs ni històries amb què enganyar la seva companyia. Vaig pensar en les poques i migrades coses que jo podia oferir-li i en les moltes meravelles que n’esperava rebre.”

Qui més qui menys s’hi veu reflectit. Aquest desig imperant d’aferrar-se a un moment i no deixar-lo anar, de bramar al món que s’aturi per poder passar tota una existència i potser una mica més desvetllant els secrets més ben guardats d’Aquella mirada.

Les hores

2007-01-28T12:22:00.000-08:00

"Querido Leonard, mirar la vida a la cara. Siempre. Hay que mirarla a la cara y conocerla por lo que es. Así podrás conocerla, quererla, por lo que es y luego guardarla dentro. Leonard, guardaré los años que compartimos, guardaré esos años. Siempre. Y el amor. Siempre. Y las horas..."

Nicole Kidman com a Virginia Woolf a Las horas. (Stephen Daldry, 2002)

Avui torno a citar, no sé si per falta de temps o perquè les paraules d'aquesta dona no m'estan deixant gens indiferent. És per això que ahir vaig mirar Las horas (gràcies pel regal), per intentar endinsar-me més en la vida i obra de Woolf, a qui ja tinc ganes de llegir entre línies.

Quan acabi exàmens començaré a llegir Las olas (altra vegada, gràcies pel regal), tot i que el film m'ha fet pensar més en La Sra. Dalloway. Hi ha temps per tot. O això espero... dec a unes quatre persones un Mètode Grönholm, un TNC (Tornar a casa de H. Pinter, de cara al març), un MNAC als pares, i algun que altre cafè. Vista l'agenda, no tinc cap dubte que treuré el temps d'on sigui.

Aviso que estic preparant una peça de disseny gràfic amb aquesta o potser una altra cita del film per tal d'experimentar amb l'art tipogràfic, una manera molt prometedora de jugar amb les paraules.

P.D: Sé que trobeu a faltar una crítica de la pel·lícula però prefereixo fer-la un cop sàpiga més sobre Woolf. Tot i que em permeto el dret de dir que l'Oscar atorgat a Kidman com a millor actriu està justificadíssim. Els seus ulls reflexen com cap altres la mirada perduda de l'escriptora, mirall d'aquella bogeria que li obria les portes a un món desconegut per la majoria. El procés no devia ser gens agradable però el resultat... oh, El Resultat.

Placebo

2007-01-23T13:41:00.000-08:00

" Casi todo me atrae. Sin embargo se alberga en mí algún buscador infatigable. ¿Por qué no hay un descubrimiento de la vida? Algo para ponerle las manos encima y exclamar: "¿Es esto?" Mi depresión es un sentirme acosada. Estoy buscando: pero no, no es eso… no es eso. ¿Qué es entonces? ¿Tendré que morir sin haberlo encontrado? Y luego veo las montañas en el cielo: las grandes nubes; y la luna que se está alzando; tengo una grande, sorprendente impresión de que hay algo allí, que es "eso"? No es exactamente la belleza a lo que me refiero. Quiero decir que la cosa en sí basta: es satisfactoria; acabada. También una impresión de mi propia rareza, de la rareza de estar caminando sobre la tierra. También está ahí, la infinita extrañeza de la posición humana; estar atravesando la ciudad, con la luna allí arriba y las nubes como montañas. quién soy yo, qué soy, y todo el resto; preguntas que siempre flotan en torno: y de pronto doy de narices con algún hecho concreto -una carta, alguien- y vuelvo a ellos con un gran sentimiento de frescura. Y así continúa. Suelo toparme frecuentemente con este "eso", y experimento entonces un gran reposo. "

Virginia Woolf, Diari d'una escriptora (fragment)

Avui sobren les paraules, no creieu? Com sabia Woolf que aquests dies em sentiria com ella? Va entrar dins meu a robar-me els mots per poder descriure-ho tot plegat. Ho agraeixo. M'agrada. Molt.

Awakenings (despertars)

2007-01-20T00:08:00.000-08:00

- Kevin Spacey deia a American Beauty: “És genial comprovar que encara tens la capacitat de sorprendre’t a tu mateix”
A una servidora li costa massa sorprendre's a si mateixa, tot i saber que en té la capacitat. No entraré en descripció psicològica personal, aquesta informació me la reservo per un entorn més íntim. De totes maneres, crec que tots sabreu de què parlo si us dic que d’un dia a l’altre la nostra manera de veure les coses pot canviar radicalment. Temps d’exàmens, tensió constant, un mal de cap crònic. Que no us sentiu així? És senzill: exigiu-vos el màxim i infravaloreu-vos constantment. Aquestes setmanes són una carrera contra el temps per un bosc amb arbres tant alts que em tapen el sol. Martin Heidegger, filòsof alemany, parlava de la clariana al bosc. Caminem tota la vida per un bosc frondós que no ens deixa veure el cel. De tant en tant, però, trobem una clariana i ho entenem tot durant uns instants, tot sembla més clar. Ara es tracta de no perdre el sol de vista.

De margarides, olles a pressió i òperes

2006-12-21T09:58:00.000-08:00

Les converses que se senten al tren poden arribar a ser molt entretingudes. Aquest migdia una dona explicava a la seva mare el curiós estri que havia portat un company seu, "d'aquells nois de les margarides i altres floretes" (hippie? jardiner? Mai ho descobrirem). L'individu en qüestió, que pel que he sentit s'ha passejat per mig món, va portar d'un dels seus viatjes una olla que informa al cuiner/a de l'estat de cocció de la pasta amb un so determinat. Òperes. Que la pasta està al dente? Sona Aida. Que es vol més feta? La Traviatta. Verdi estaria eufòric. Tal i com avança la tecnologia avui en dia, l'olla deu ser un autèntic Home Opera. Existiran també olles amb rock dur? Chill-out? Cançons de'n Bisbal, Jose Luis Perales o Las Supremas de Mòstoles? No sé vosaltres però jo ho espero amb bogeria.

Imatge retocada per Sophie. (CR)

Un tal J. D. Zelenka...

2006-12-16T06:34:00.000-08:00

Avui he tingut la sort de retrobar-me amb una peça que en el seu temps em va emocionar. No tindria més de 14 anys si no vaig equivocada quan vaig trobar un CD que guardava el meu pare de música clàssica. M'agradava escoltar-ne de tant en tant, pel que vaig posar-lo al reproductor. Durant les 7 primeres pistes el disc m'agradava, però en arribar a la pista número 8 alguna cosa va canviar. He d'avisar que els meus coneixements de crítica músical són nuls, pel que m'hauran de perdonar els entesos si deixo anar alguna barbaritat (i avisar-me si s'escau). Com definir el que vaig sentir? Un cor de dones i homes cantant al ritme d'instruments que, diria, eren violins o similars. Amb un ritme lent, força potent. A mida que avança diferents grups d'instruments s'hi van afegint.
Res. El millor serà que ho escolteu.
Es tracta de una part de Miserere c-moll (segons m'informa el llibret del disc), Miserere I: Adagio (Coro) Val a dir que tota la peça, no només aquesta part, són dignes de ser escoltades però el poder d'atracció del que gaudeix la primera ha tingut un efecte especial en mi.

Buscant per internet he trobat biografies molt curtes. Jan Dismas Zelenka, Compositor Barroc Chec. Diuen que es comparable a J.S. Bach, del que, lamentablement, poca cosa sé. N'he buscat algúna biografia publicada, per allò de contextualitzar, però res. Llàstima. Seguiré buscant.