Refugi

Continuo en la mateixa línia: citant. Disculpeu que posi poca cosa original meva però hi ha altres boques que, com vaig veure fer a Woolf fa uns dies, semblen escriure només per a mi.

Avui és el torn de Carlos Ruíz Zafón, amb la seva tant llegida i dolça Ombra del vent. L’autor posa en boca d’en Daniel aquestes paraules:

“Vaig adonar-me de com desitjava refugiar-me en aquella mirada fugissera i encisadora, que recelava d'ella mateixa i es considerava transparent i buida. Vaig pensar en la solitud que m'assaltaria aquella nit, quan li hagués de dir adéu, sense més tripijocs ni històries amb què enganyar la seva companyia. Vaig pensar en les poques i migrades coses que jo podia oferir-li i en les moltes meravelles que n’esperava rebre.”

Qui més qui menys s’hi veu reflectit. Aquest desig imperant d’aferrar-se a un moment i no deixar-lo anar, de bramar al món que s’aturi per poder passar tota una existència i potser una mica més desvetllant els secrets més ben guardats d’Aquella mirada.