Any nou, direcció nova

Estimats lectors i lectores,

El blog canvia d'adreça. Em passo a Wordpress, exploraré aquest altre servei perquè sembla oferir més possibilitats i aprofito per canviar l'aspecte de la pàgina, a veure si així us motiva a deixar més comentaris (i més entrades per part meva...). Espero que us guardeu la nova adreça a "Preferits".

Ens llegim a www.carmeriera.wordpress.com !

A contracorrent (Madrid), Fotografia de Carme Riera. 

P.D: Aquesta entrada és un dels exemples del perquè del meu canvi. Problemes amb l'edició del text i es nega a deixar-vos veure la fotografia més gran, fent-li perdre qualitat.

La importància d'aturar instants

Adolescent bòsnio-musulmana ferida de metralla, Sandra Balsells

Deu fotoperiodistes espanyols apleguen les seves mirades sobre els escenaris més castigats dels últims trenta anys

Sense treure els ulls d’una adolescent amb el cos ple de metralla, un noi comenta a la seva acompanyant: “Imagina’t fer-li aquesta fotografia, jo no podria”. Ella, convençuda, respon: “Ni tu, ni ningú; el 90% de la gent en seria incapaç.”

La fotoperiodista Sandra Balsells, comissària de l’exposició i autora del retrat de la jove malferida, es pregunta quin sentit té mostrar la realitat quan, en el fons, pocs la volen veure. Els deu fotoperiodistes espanyols seleccionats per a l’exposició Batecs d’un món convuls intenten donar veu a aquells que, en un món massa sord i resignadament mut, no en tenen. Entre ells es troben Javier Bauluz, l’únic espanyol guanyador d’un premi Pulitzer; Cristina Garcia Rodero, membre de la històrica agència fotogràfica Magnum i altres fotoperiodistes reconeguts: Clemente Bernad, Paco Elvira, Santiago Lyon, Kim Manresa, Enric Martí, Fernando Moleres i Gervasio Sánchez.

Les cent fotografies que omplen l’Espai Cultural de Caja Madrid són reflex de debats molt presents actualment, però massa ignorats. Els conflictes que han documentat, des de la Revolució dels Clavells fins la Guerra d’Iraq, passant per la guerra dels Balcans o el conflicte d’Irlanda del Nord, entre d’altres, no són més que manifestacions terribles de problemes que la humanitat va arrossegant des de l’inici dels temps. Conflictes que omplen una motxilla massa carregada que no permet avançar cap a una meta que se’ns planteja borrosa. Si algú pot intentar enfocar-la són els fotògrafs que, càmera en mà, treuen a la llum problemàtiques que els mitjans obvien.

Ens trobem davant d’una exposició capaç d’apropar allò que tants prefereixen veure de lluny, i desmenteix els qui parlen del fotoperiodisme com un element caduc, desvirtuat, uniformitzat i estèticament desfasat. Al contrari, allò realment mort són els diaris i revistes que no inverteixen en aquests projectes.

No és només el pes fotogràfic de les obres exposades el que pot interessar els visitants sinó que, més enllà d’aquest, les fotografies desprenen un interès històric del tot palpable. Vencent els moments d’apatia i conformisme que imperen actualment, continua dempeus l’esperança que els instants aturats pels grans arribin a aquells que segueixen atents i desperts davant del patiment de l’Altre.

Al voltant d’una exposició en què els protagonistes no són els fotògrafs sinó els fotografiats, s’han organitzat taules rodones i projeccions de documentals que pretenen alçar, encara més, la veu dels qui van quedant afònics de tant cridar.

Tot plegat, ens convida a demanar a aquests deu professionals que continuïn disparant les càmeres, compassant el ritme dels batecs que mouen el món i satisfent aquella necessitat tan humana de posar-nos al lloc dels altres i aprendre a mirar amb els seus ulls.

Àfrica al sostre d'Escòcia

Àfrica al sostre d'Escòcia, Fotografia de Carme Riera

Un matí de gaites i faldilles a quadres al centre d'Edimburg vaig veure un edifici que assenyalava el sostre de la ciutat. Feta d'aire i núvols, s'endevinava l'Àfrica. Sembla que aquest continent, el gran lleó adormit, escampa el seu reflex arreu. No volia caure en l'oblit perduda entre muntanyes d'un verd rabiós, eclipsada per melenes ataronjades o monstres marins que surten de llacs d'aigua fosca per saltar de boca en boca. Jo la vaig veure, potser perquè, inconscientment, sempre l'estic buscant.

Entrevista a Miqui Puig

Fotografia feta per Carme Riera

MIQUI PUIG TORNA AMB UNES DIOPTRIES DE MÉS

“Sóc un apassionat de la literatura, escric històries curtes i en trec frases per explicar-les amb la cançó.”

D’on ve el nom del teu nou disc?

D’Amor miope, una cançó força especial. Bob Dylan deia que ell gravava cançons que estaven mortes, però que després de molt temps sense tocar-les les agafava de nou i cobraven nova vida. Això m’ha passat amb aquesta. Miope també es refereix a la miopia de la indústria musical actual. A més, és un nom força cridaner, que sempre ajuda.

Com a DJ, has punxat a Ciutat Vella. Com veus el panorama musical del barri?

Ciutat Vella és un bullidor, sempre hi passen coses. Quan no són problemes amb bars sense llicència són moltes altres coses. A més, hi ha clubs de jazz mítics, com el Mug.

Cantes, escrius, actues i punxes. Amb quina de les teves facetes et quedes?

Em considero entregat a tot allò que tingui a veure amb la música. Amb el que més gaudeixo és escriure, sempre m’invento excuses per crear noves històries. Però també és l’activitat que més por em fa. Si em posés a escriure llibres em caurien pals per tot arreu, perquè estic fent altres coses dins aquell terme que tant odio: “mediàtic”.

Suposo que et refereixes a Factor X. Hi ha hagut un abans i un després?

Jo ho considero un complement. M’ha anat molt bé perquè la gent conegui la meva carrera, es pregunti qui és aquest que parla de música no comercial en un programa declaradament comercial. Ha estat una bona experiència que repetiré.

Dius que algunes de les cançons de Miope no les cantaràs més. Per què?

Miope ha estat un procés molt llarg, tan feixuc que després de quatre anys tocant el mateix amb arranjaments molt similars hi ha cançons que han de resposar per ser represes més endavant.

Mentre es refreden, prepares un nou disc?

Si tot va bé, el 6 de gener entrem a estudi a gravar el novè disc de la meva carrera, que es diu ràpid!

Vint anys de carrera, nou cedés… d’on treus tanta inspiració?

Sempre hi ha idees que em volten pel cap. Tinc dues maneres de composar, hi ha cançons que surten d’una tirada i d’altres que estiro d’una melodía espectacular. Sóc un apassionat de la literatura, escric històries curtes i en trec frases per explicar-les amb la cançó.

Destaques Paul Auster entre els teus escriptors preferits…

Sí! Abans he anat a buscar el seu nou llibre i encara no hi és! El necessito! També sóc admirador de Pla, de Capote…

Et saps envoltar dels més grans! També cites Kieslowski…

Em vaig empastar la trilogía sencera en una nit i tela com se’m va quedar el cos. Precisament, a una cançó dels Sencillos vam samplejar la Binoche a Bleu, quan això estava més permès…

Per part meva, tens permís per tornar-hi quan vulguis.

Versos precipitats

Comptine amagat, Fotografia feta per Carme Riera

S'adonava que els versos més bonics surten dels ulls més vidriosos, de les llàgrimes més seques, de les mirades més penetrants, dels llavis més estripats, de la saliva més pèrfida, de les respiracions més asfixiants, de les olors més impregnades, de les oïdes més discretes, dels sons més sords, dels cossos més colpejats, de les ànimes més arrossegades, de la sang més roja, dels batecs més dèbils, de les ments més incompreses, dels pensaments més indigents, de les idees més solitàries. De les passions que esperen latents.

Tornen les entrades amb poc més sentit que el que els volgueu donar. Avui una fotografia recuperada i uns versos que m'han sortit no sé d'on.

Bombardear libros

Fotografia feta per Roger Richards

Adjunto un article de Monika Zgustova publicat avui a El País:

En la noche del 25 al 26 de agosto de 1992, la artillería del Ejército ultranacionalista serbio apuntó a Sarajevo con un único objetivo: destruir la Biblioteca Nacional de Bosnia. Durante semanas y hasta meses, páginas ennegrecidas por el fuego flotaron sobre la ciudad, introduciéndose en las casas a través de los cristales destrozados de las ventanas.

Aquel fue el evento más trágico de la reciente historia cultural europea. Se perdieron unos 600.000 volúmenes, el 40% de los fondos. Tres meses antes, el Ejército de Karadzic ya había devastado el Instituto Oriental y destruido una de las mejores colecciones de literatura medieval en árabe, persa y turco y documentos valiosísimos en cuatro alfabetos: latino, árabe, cirílico y bosnio antiguo. Con este afán por borrar la memoria colectiva de un pueblo, los ultranacionalistas serbios completaban su intento de genocidio de los bosnios.

Desde el fin de las hostilidades, la reconstrucción de la Biblioteca de Sarajevo fue tarea prioritaria para los bosnios. Sus 108 empleados se habían reducido a 69. Algunos murieron en la guerra, otros huyeron como refugiados, otros simplemente desaparecieron. Los supervivientes iniciaron la recuperación de los fondos y editaron una revista, Bosniaca, para recobrar el pulso intelectual de la institución. Se inició entonces el debate sobre qué hacer con las ruinas: ¿preservarlas como memoria de la ignominia o reconstruir la biblioteca? Se optó por la segunda opción, iniciándose los trabajos en noviembre de 1995 con la ayuda de Austria, la Unión Europea, el Banco Mundial y la Unesco. Y estos días se produce la buena noticia de la inauguración de la fachada de la Biblioteca de Sarajevo, cuya rehabilitación ha sido posible gracias al Ministerio de Cultura español, que ha destinado a ello un millón de euros.

Cuando visité Sarajevo pocos años después de la guerra, pedí visitar las ruinas de la biblioteca, un edificio terminado en 1896, cuando Bosnia formaba parte del imperio austrohúngaro. Entonces albergaba el gobierno municipal y en 1951 pasó a ser la sede de la biblioteca. El arquitecto vienés Carl Patch lo proyectó en estilo modernista con acentos orientales, recordando la herencia turca de Bosnia y subrayando su mosaico de culturas: la turca y la judía sefardí, la ortodoxa y la vienesa. Fue esa memoria colectiva multicultural lo que Milosevic quiso destruir.

Durante mi segunda visita, hace tres años, la biblioteca ya tenía abiertas varias salas de lectura, su catálogo era accesible online y había iniciado una importante labor de reedición de textos clásicos. Esos días albergaba una intervención de Jannis Kounellis, quien bloqueó con libros, piedras y máquinas de coser las 12 puertas del atrio, llenando así lo vacío para intensificar el dramatismo de la ausencia causada por la destrucción. Algunas puertas estaban pintadas de blanco, blanco de la nada que queda tras una limpieza étnica, el mismo que refulge aún hoy en los enormes cementerios musulmanes donde yacen las víctimas de la guerra.

Nuestro pasado está lleno de episodios de quema de libros, desde la Inquisición hasta los totalitarismos del siglo XX. Pero nunca como en la guerra de los Balcanes se quiso destruir a conciencia una biblioteca nacional. Y ese furor de aniquilamiento, esa fría voluntad de arrasar una cultura, encontró precisamente en la literatura su alimento.

Como denunció el escritor bosnio Dzevad Karahasan, la literatura ayudó muy activamente al resurgir del nacionalismo radical serbio. A finales del siglo XX, célebres poetas como Cosic o Jaksic (¿quién les ha exigido responsabilidades?) escribían: "Hermanos, ¡meteros en la sangre! ¡Quemad la aldea! ¡Lanzad a las llamas a los niños vivos!". El resto, ya lo conocemos: los líderes políticos aprovecharon la exaltación nacionalista que los poetas sembraron para iniciar, con el asentimiento de una parte de la población serbia, la limpieza étnica en la antigua Yugoslavia. Y especialmente en la multiétnica, multicultural y multireligiosa Bosnia-Herzegovina.

Hablando de nacionalismos, una vez me dijo Juan Goytisolo que "el de los extremistas serbios y croatas tiene muchas semejanzas con el ultranacionalismo español: la España sagrada, por un lado, y la Serbia Celeste, por otro; el rey don Rodrigo y el príncipe Lazar... Cambias los nombres y ves lo mismo". Goytisolo tenía razón: no sólo en los Balcanes sino también en el Occidente europeo, algunos escritores y periodistas siguen apelando a los instintos más bajos del ser humano, como la arrogancia que enaltece una nación por encima de las demás.

La sociedad debe rechazar esos cantos de sirenas si no quiere que negros pedazos de páginas de libros vuelvan a flotar sobre una ciudad.

L'Artesana

L'artesana, Sant Vicenç de Montalt.

Avui, amb les mans sense tinta per falta d'inspiració, ensenyo una mica més del que veu el meu tercer ull. (Click per ampliar la imatge)