La importància d'aturar instants

Adolescent bòsnio-musulmana ferida de metralla, Sandra Balsells

Deu fotoperiodistes espanyols apleguen les seves mirades sobre els escenaris més castigats dels últims trenta anys

Sense treure els ulls d’una adolescent amb el cos ple de metralla, un noi comenta a la seva acompanyant: “Imagina’t fer-li aquesta fotografia, jo no podria”. Ella, convençuda, respon: “Ni tu, ni ningú; el 90% de la gent en seria incapaç.”

La fotoperiodista Sandra Balsells, comissària de l’exposició i autora del retrat de la jove malferida, es pregunta quin sentit té mostrar la realitat quan, en el fons, pocs la volen veure. Els deu fotoperiodistes espanyols seleccionats per a l’exposició Batecs d’un món convuls intenten donar veu a aquells que, en un món massa sord i resignadament mut, no en tenen. Entre ells es troben Javier Bauluz, l’únic espanyol guanyador d’un premi Pulitzer; Cristina Garcia Rodero, membre de la històrica agència fotogràfica Magnum i altres fotoperiodistes reconeguts: Clemente Bernad, Paco Elvira, Santiago Lyon, Kim Manresa, Enric Martí, Fernando Moleres i Gervasio Sánchez.

Les cent fotografies que omplen l’Espai Cultural de Caja Madrid són reflex de debats molt presents actualment, però massa ignorats. Els conflictes que han documentat, des de la Revolució dels Clavells fins la Guerra d’Iraq, passant per la guerra dels Balcans o el conflicte d’Irlanda del Nord, entre d’altres, no són més que manifestacions terribles de problemes que la humanitat va arrossegant des de l’inici dels temps. Conflictes que omplen una motxilla massa carregada que no permet avançar cap a una meta que se’ns planteja borrosa. Si algú pot intentar enfocar-la són els fotògrafs que, càmera en mà, treuen a la llum problemàtiques que els mitjans obvien.

Ens trobem davant d’una exposició capaç d’apropar allò que tants prefereixen veure de lluny, i desmenteix els qui parlen del fotoperiodisme com un element caduc, desvirtuat, uniformitzat i estèticament desfasat. Al contrari, allò realment mort són els diaris i revistes que no inverteixen en aquests projectes.

No és només el pes fotogràfic de les obres exposades el que pot interessar els visitants sinó que, més enllà d’aquest, les fotografies desprenen un interès històric del tot palpable. Vencent els moments d’apatia i conformisme que imperen actualment, continua dempeus l’esperança que els instants aturats pels grans arribin a aquells que segueixen atents i desperts davant del patiment de l’Altre.

Al voltant d’una exposició en què els protagonistes no són els fotògrafs sinó els fotografiats, s’han organitzat taules rodones i projeccions de documentals que pretenen alçar, encara més, la veu dels qui van quedant afònics de tant cridar.

Tot plegat, ens convida a demanar a aquests deu professionals que continuïn disparant les càmeres, compassant el ritme dels batecs que mouen el món i satisfent aquella necessitat tan humana de posar-nos al lloc dels altres i aprendre a mirar amb els seus ulls.