1. V(b)ellesa muda
Fotografia feta per Carme Riera
Mitja hora esperant pacient a la Plaça del Pi. Mirant-me aquest home que parlava sol, recolzat al seu bastó amb una fragilitat que em feia patir. Disparo una vegada. Me'l miro de nou. Espero. M'acosto i hi torno. L'observo, ja sense vergonya. Torno a enfocar. No s'adona de la meva presència i em pregunto si no he envaït massa la intimitat d'un home que no sembla conscient del que passa al seu voltant.
Sec a les escales de l'entrada de l'església. Al cap d'uns minuts, s'aferra al bastó i marxa lentament. M'aixeco i el segueixo amb pas tranquil. Sobtadament, em descobreixo observant encisada un home que mira, molt quiet, el Gran Teatre del Liceu. Em despedeixo d'ell des de lluny i marxo, preguntant-me quina música entonaven els seus llavis muts.
Sec a les escales de l'entrada de l'església. Al cap d'uns minuts, s'aferra al bastó i marxa lentament. M'aixeco i el segueixo amb pas tranquil. Sobtadament, em descobreixo observant encisada un home que mira, molt quiet, el Gran Teatre del Liceu. Em despedeixo d'ell des de lluny i marxo, preguntant-me quina música entonaven els seus llavis muts.
Etiquetas: Històries aturades
entrada de Carme R. @ 9:13 a. m.
5 comentarios
5 comentarios:
Sincerament Carme, trobo fascinant el segon paràgraf... parla per si sol ;)!
Per altra banda, espero que algun dia no et busquin les pessigolles fent fotografies a persones; encara et vindran a dir que infringeixes un dret fonamental jejeje... Però tant és, perquè, al capdavall, la fotografia que has fet es veu l'home d'esquitllada.
A mi la Plaça del Pi m'aporta molts records d'infantesa. Les fires nadalenques, quan hi accedia per aquestes dades després de fer un mos al carrer Petrixol en algunes de les granges, passar després per la ganiveteria Roca, l'església... Però n'hi ha un que encara el tinc traçat en ment: te'n recordes d'aquella inscripció que hi ha darrera la nau de l'església sobre la guerra civil. Sí dona, aquella consigna, gravada al mur, com una pintada que planta cara al pas del temps i que no es vol difuminar. Crec que si hi tornes, a la plaça (et dono una idea, fes el què et sembli), hauries d'immortalitzar-la. Convé no perdre la memòria i menys encara tenint a les mans un instrument que quan revela a la llum pública el què s'ha fotografiat tota la resta aplaudim el/la fotògraf/a per haver esculpit una pàgina més en la consciència popular.
Fes bondat, apunta bé i, sobretot, dispara ;)!
Un petó molt dolç
Has reflexiona mai sobre la bellesa de la vellesa? Jo crec que sí. Amb imatges com aquesta.
El bell és insondable, misteriós, com una nit d'eclipsi. Només qui hi està receptiu el pot viure, veure, mirar i captar, ni que sigui per retenir l'instant fugisser.
Un cop més, ens treiem el barret. Tant per les imatges com per les paraules.
.../...
Aquests moments d'inspiració divina... son genials. :P
A mi em passa quan tinc la meva llibreta negra i un boli a les mans.
Es... uuuuuuuuuuuuuh.
Un petó i perdó per comentar coses tan xorres... :P
Bones Carme:
Navegant per Internet, "fullejant" de direccio en direccio, he anat a parar al teu blog on m'he vist obligat a aturar-me, no tan sols pel nostre vincle universitari, sino per l'interes que les teves fotografies i textos han despertat en mi! Ja saps tu quant important es el fet d'ATURAR oi?
Et felicito perque no tan sols gaudeixes del privilegi de percebre i mirar mes enlla, sino que ademes ets capaç de plasmar-ho a la perfeccio, ja sigui amb paraules o imatges.
T'adjunto el blog que vam crear al tornar de Bosnia, crec que hi hauran coses que et resultaran interesants: welcometosarajevo.blogspot.com
(Com hauras pogut comprovar, el meu ordinador flaqueja amb els accents, disculpa!)
Borja, (company de seminari amb en Ferran Saez)
Borja! :)
Saps que m'ha fet moltíssima il·lusió el teu comentari? T'he de confesar que des que em vas explicar que et decantaves pel periodisme i que marxaves a Sarajevo aquest estiu que tenia ganes que m'ho expliquessis. Costa molt trobar gent com tu, amb aquesta vocació, per la uni. Què t'he de dir...
M'alegro molt que t'agradin els meus textos i fotografies, es fa el que es pot. I no m'has de felicitar de res... fes-ho quan tingui el Pullitzer a la mà! (...d'il·lusió també se'n viu...)
Saps? És una casualitat enorme que just avui m'enviis això perquè aquest matí he entrat a la web de fotoperiodistes.org per informar-me de l'expedició a Sarajevo i he trobat un blog que vau (suposo que t'hi puc incloure) anar redactant durant l'estada. Ara me'l llegiré i també em miraré el que m'has passat.
Espero, si hi tornes, acompanyar-t'hi l'any que vé! I retrobar-te perquè m'expliquis com ha anat l'experiència.
Publicar un comentario
Suscribirse a Enviar comentarios [Atom]
<< Inicio