Onades al cami

"- Cuando te oí llorar te seguí y te vi dejar el pañuelo, arrugado, con su ira y su odio anudados a él. Pero eso terminara pronto. Nuestros cuerpos están cerca. Me oyes respirar. Ves un escarabajo que también consigue llevar una hoja en la espalda. Va hacia allí, luego hacia allá, de manera que mientras lo observas, incluso tu deseo de poseer solo una cosa debe flaquear, semejante a esa luz que se enciende y apaga entre las hojas del haya; y, entonces, las palabras, moviéndose oscuramente, en la profundidad de tu mente, romperán ese nudo de dureza, estrujado en el pañuelo.

- Amo y odio. Sólo deseo una cosa. Mis ojos son duros. Los tuyos son plenos, y rebosan, pero nunca se desbordan.

- Pero cuando nos sentamos juntos, muy juntos, nos diluimos el uno en el otro con frases. Creamos un territorio ilusorio."

Las Olas, Virginia Woolf

Sí, ja tinc temps lliure. Tot i això, torno a citar. I en vista de com van les coses continuaré amb aquesta costum. Per fi he pogut començar Las Olas i, portant poques pàgines, he rellegit vàries vegades força fragments. Si alguna cosa m'agrada, potser l'única, de descontextualitzar passatges com aquest és que em dóna l'oportunitat de crear una interpretació paral·lela a la que, suposadament, tenia l'autor/a.

Ahir en parlava amb unes amigues agradablement retrobades: Enamorar-se de les idees. "Diluir-se l'un en l'altre amb frases". Crear "territoris il·lusoris" on amagar-se de tot, on no haver d'entendre més que la mirada "plena i desbordant" que pot tornar dolços els ulls més "durs". On perdre el desig de posseir-ho tot i concentrar-se en Allò, aconseguir que desbordin.

"Ets massa romàntica, viure tant al límit no pot portar res de bo". I qui es pregunta pel final quan el camí ja ho ofereix gairebé tot? De vegades, ens entreguem a una meta per gaudir de la batalla que ens hi ha de portar. Saps que tinc raó: ploraves mentre parlava.