1994. Rwanda. Un joveníssim missioner anglès seu amb els ulls clavats a terra. Acaba de veure un matxet travessant el pit d’una dona que s’amagava entre arbustos fins que el plor del seu fill de pocs dies els ha delatat. Un altre matxet ha tallat en sec els crits de la criatura. “Quant dolor pot suportar un home? Hi haurà una mena de vàlvula que es tanca quan arriba a un límit?” Poc més pot fer ja que confiar en algun mecanisme desconegut del seu cos que el torni immune a la barbàrie.
Shooting dogs és una d’aquelles produccions necessàries. Terrible. A vessar d’escenes que, amb missatges implícits o imatges dolorosament explícites, toquen allà on més mal fa. Arriben els francesos. Els refugiats somriuen esperançats: per fi els allunyaran d’aquell infern! Res. “Només turistes. Cap rwandès.” Una dona blanca puja al camió i atansa el braç a un home negre perquè hi entri. “Cap rwandès!” L’home es queda sense plaça. Un gos puja per ocupar el seu lloc. Era el seu marit. La brutal execució d’un home gran a cops de matxet m’oprimeix contra la butaca. A uns ens paralitza, d’altres es remouen inquiets, incapaços de trobar una posició còmode. Seria estrany trobar-ne, de comoditat.
I la pregunta salta: “Fan falta aquestes pel·lícules?” I jo que no dubto. “Més que res”. I penso en James Nachtwey i “Inferno”. No podia portar cap altre nom. Romania, els Balcans, Somàlia, Txetxènia… i Rwanda. Aquest gran fotògraf també va posar els peus sobre la terra empolsegada i adolorida de Rwanda. I va mirar per l’objectiu. Va enquadrar. I va disparar una vegada. I una altra. I una altra. I moltes més. I ens ho ensenya des d’aquest llibre. Les fotografies ens criden: matxets estesos al terra, esquelets amb roba estripada, desmembrats, cranis, ossos, cadàvers… la mirada buida d’un noi amb profundes cicatrius al voltant del cap.
I la pregunta es repeteix: “Fan falta aquestes fotografies?” I jo que no dubto. “Més que res”. Nachtwey considera exagerat creure que la fotografia pot eradicar allò que ha passat durant tota la història però sap que pot ajudar. “If we don’t, who will?” Alguns ho titllen d’utopies. Si no comencem amb una utopia, no arribarem enlloc. Pots perdre el Nord molt ràpidament si creus que el que fas no serveix de res.
I la pregunta esperada arriba: “Si tinguessis l’oportunitat, hi aniries?” I jo que dubto. Dubto més que mai.
