Les hores

"Querido Leonard, mirar la vida a la cara. Siempre. Hay que mirarla a la cara y conocerla por lo que es. Así podrás conocerla, quererla, por lo que es y luego guardarla dentro. Leonard, guardaré los años que compartimos, guardaré esos años. Siempre. Y el amor. Siempre. Y las horas..."

Nicole Kidman com a Virginia Woolf a Las horas. (Stephen Daldry, 2002)



Avui torno a citar, no sé si per falta de temps o perquè les paraules d'aquesta dona no m'estan deixant gens indiferent. És per això que ahir vaig mirar Las horas (gràcies pel regal), per intentar endinsar-me més en la vida i obra de Woolf, a qui ja tinc ganes de llegir entre línies.

Quan acabi exàmens començaré a llegir Las olas (altra vegada, gràcies pel regal), tot i que el film m'ha fet pensar més en La Sra. Dalloway. Hi ha temps per tot. O això espero... dec a unes quatre persones un Mètode Grönholm, un TNC (Tornar a casa de H. Pinter, de cara al març), un MNAC als pares, i algun que altre cafè. Vista l'agenda, no tinc cap dubte que treuré el temps d'on sigui.

Aviso que estic preparant una peça de disseny gràfic amb aquesta o potser una altra cita del film per tal d'experimentar amb l'art tipogràfic, una manera molt prometedora de jugar amb les paraules.

P.D: Sé que trobeu a faltar una crítica de la pel·lícula però prefereixo fer-la un cop sàpiga més sobre Woolf. Tot i que em permeto el dret de dir que l'Oscar atorgat a Kidman com a millor actriu està justificadíssim. Els seus ulls reflexen com cap altres la mirada perduda de l'escriptora, mirall d'aquella bogeria que li obria les portes a un món desconegut per la majoria. El procés no devia ser gens agradable però el resultat... oh, El Resultat.

Placebo

" Casi todo me atrae. Sin embargo se alberga en mí algún buscador infatigable. ¿Por qué no hay un descubrimiento de la vida? Algo para ponerle las manos encima y exclamar: "¿Es esto?" Mi depresión es un sentirme acosada. Estoy buscando: pero no, no es eso… no es eso. ¿Qué es entonces? ¿Tendré que morir sin haberlo encontrado? Y luego veo las montañas en el cielo: las grandes nubes; y la luna que se está alzando; tengo una grande, sorprendente impresión de que hay algo allí, que es "eso"? No es exactamente la belleza a lo que me refiero. Quiero decir que la cosa en sí basta: es satisfactoria; acabada. También una impresión de mi propia rareza, de la rareza de estar caminando sobre la tierra. También está ahí, la infinita extrañeza de la posición humana; estar atravesando la ciudad, con la luna allí arriba y las nubes como montañas. quién soy yo, qué soy, y todo el resto; preguntas que siempre flotan en torno: y de pronto doy de narices con algún hecho concreto -una carta, alguien- y vuelvo a ellos con un gran sentimiento de frescura. Y así continúa. Suelo toparme frecuentemente con este "eso", y experimento entonces un gran reposo. "

Virginia Woolf, Diari d'una escriptora (fragment)

Avui sobren les paraules, no creieu? Com sabia Woolf que aquests dies em sentiria com ella? Va entrar dins meu a robar-me els mots per poder descriure-ho tot plegat. Ho agraeixo. M'agrada. Molt.

Awakenings (despertars)

- Kevin Spacey deia a American Beauty: “És genial comprovar que encara tens la capacitat de sorprendre’t a tu mateix”
A una servidora li costa massa sorprendre's a si mateixa, tot i saber que en té la capacitat. No entraré en descripció psicològica personal, aquesta informació me la reservo per un entorn més íntim. De totes maneres, crec que tots sabreu de què parlo si us dic que d’un dia a l’altre la nostra manera de veure les coses pot canviar radicalment. Temps d’exàmens, tensió constant, un mal de cap crònic. Que no us sentiu així? És senzill: exigiu-vos el màxim i infravaloreu-vos constantment. Aquestes setmanes són una carrera contra el temps per un bosc amb arbres tant alts que em tapen el sol. Martin Heidegger, filòsof alemany, parlava de la clariana al bosc. Caminem tota la vida per un bosc frondós que no ens deixa veure el cel. De tant en tant, però, trobem una clariana i ho entenem tot durant uns instants, tot sembla més clar. Ara es tracta de no perdre el sol de vista.