Not too late (mai)

Fa uns dies vaig tenir el plaer de descobrir el nou regal de la newyorquina Norah Jones, Not too late. La seva veu em va acompanyar durant l'agradable estona que vaig passar a les roques de l'espigó, el més a prop possible d'aquell sol que es reflexa brillant sobre el mar, tímid però poderós, que observo cada dia des del tren. Enmig d'un intent de fondre’m en allò que tant em captiva vaig confirmar que és la meva (si és que la seva música és prou com per fer-la meva) Norah de sempre. Dolça troballa amb el seu Come away with me (in the night, come away and I'll never stop loving you), em va continuar reconfortant amb el seu Feels like home. (What do you say when it's all gone away? I didn't mean to hurt you. You humble me, I'm on my knees empty, so please forgive me).

De fet, escoltar el tercer àlbum ha estat com sentir-se a casa, que en aquest cas és Bristol, ciutat anglesa on vaig aprofundir més en aquesta artista. És sentir el piano de I don't miss you at all i veure'm a Victoria Square, recordar les primeres notes de In the morning i evocar les hores que vaig passar amb la Tilly i la Bella, tot prenent un te i compartint vivències. Altres artistes van cantar o tocar per mi aquells dies (Coldplay amb X&Y o el Comptine d'un autre été de Tiersen, acostant-me sempre als carrers de Londres) però la Norah... la Norah va anar més enllà.

Ahir, mentre la temperatura em feia bullir la cara, vaig gaudir d'una sessió Norah al cent per cent: els tres àlbums en sessió aleatòria a l'mp3, assaborint la música enmig de deliris febrils. No sé si pels deliris, si per la música o pel joc entre tots dos i alguna cosa més que ara mateix em costa definir, vaig sentir la necessitat d'agafar el primer avió que em portés a aquest petit indret de món que, amb el temps, he anat fent tant meu.

Diu Jones: "Aquestes cançons són molt més sinceres i viscerals. És un àlbum molt més personal. Algunes són fosques i cíniques però també hi ha un sentit d'esperança. Aquesta és la raó del nom de l'àlbum. M'agrada el missatge positiu". Tot un plaer, doncs, rebre la seva obra més personal. A mi també m'agrada el missatge positiu. I la sinceritat. I saber que "mai és massa tard".

Onades al cami

"- Cuando te oí llorar te seguí y te vi dejar el pañuelo, arrugado, con su ira y su odio anudados a él. Pero eso terminara pronto. Nuestros cuerpos están cerca. Me oyes respirar. Ves un escarabajo que también consigue llevar una hoja en la espalda. Va hacia allí, luego hacia allá, de manera que mientras lo observas, incluso tu deseo de poseer solo una cosa debe flaquear, semejante a esa luz que se enciende y apaga entre las hojas del haya; y, entonces, las palabras, moviéndose oscuramente, en la profundidad de tu mente, romperán ese nudo de dureza, estrujado en el pañuelo.

- Amo y odio. Sólo deseo una cosa. Mis ojos son duros. Los tuyos son plenos, y rebosan, pero nunca se desbordan.

- Pero cuando nos sentamos juntos, muy juntos, nos diluimos el uno en el otro con frases. Creamos un territorio ilusorio."

Las Olas, Virginia Woolf

Sí, ja tinc temps lliure. Tot i això, torno a citar. I en vista de com van les coses continuaré amb aquesta costum. Per fi he pogut començar Las Olas i, portant poques pàgines, he rellegit vàries vegades força fragments. Si alguna cosa m'agrada, potser l'única, de descontextualitzar passatges com aquest és que em dóna l'oportunitat de crear una interpretació paral·lela a la que, suposadament, tenia l'autor/a.

Ahir en parlava amb unes amigues agradablement retrobades: Enamorar-se de les idees. "Diluir-se l'un en l'altre amb frases". Crear "territoris il·lusoris" on amagar-se de tot, on no haver d'entendre més que la mirada "plena i desbordant" que pot tornar dolços els ulls més "durs". On perdre el desig de posseir-ho tot i concentrar-se en Allò, aconseguir que desbordin.

"Ets massa romàntica, viure tant al límit no pot portar res de bo". I qui es pregunta pel final quan el camí ja ho ofereix gairebé tot? De vegades, ens entreguem a una meta per gaudir de la batalla que ens hi ha de portar. Saps que tinc raó: ploraves mentre parlava.

Strindberg? Not playing today.

Ja és mala sort. Alienada tot el sant dia, amb el cap donant voltes per guerres mundials i revolucions vàries però aguantant amb el pensament constant de que a les 9:30 m'esperaven Lluís Homar, Núria Espert i José Luis Gómez al Teatre Nacional de Catalunya, amb la penúltima funció de la tant comentada Play Strindberg. Un cop dins, envoltada d'aquell nosequè que té el teatre, m'arriben des d'uns petits cartells records d'obres que vaig veure fa dos o tres anys, Casa de nines d'Ibsen, El castigo sin venganza de Lope... i d'altres que lamento no haver vist, L'orestea, Escenes d'una execució...

És un sistema de megafonia deplorable el que em desperta. Sembla dir que la representació s'anul·la per malaltia d'Espert. Perfecte. Anul·lada. I ja va la tercera. Primer a la comèdia Mentiders, on un dels protagonistes va tenir un atac de lumbago. I un temps més tard, El malentès de Camus se suspèn per problemes amb les llums del Lliure. Fantàstic. Semblava que algú se'n fotés de mi. I els títols de les obres hi ajudaven. Precisament, a la primera, vam tardar 20 minuts en abandonar la sala pensant que era una broma fàcil per introduir una obra amb un títol que donava força joc. Pel què fa a la segona, el joc d'acudits fàcils va venir quan ja tornavem cap a casa i jo em llegia, resignada, el llibret de Camus.

Com ja deia, hauré d'esperar a que passi aquesta temporadeta per a tornar-hi. Confio en que, de cara al Març, a propòsit de Pinter, no em facin Tornar a casa.

Refugi

Continuo en la mateixa línia: citant. Disculpeu que posi poca cosa original meva però hi ha altres boques que, com vaig veure fer a Woolf fa uns dies, semblen escriure només per a mi.

Avui és el torn de Carlos Ruíz Zafón, amb la seva tant llegida i dolça Ombra del vent. L’autor posa en boca d’en Daniel aquestes paraules:

“Vaig adonar-me de com desitjava refugiar-me en aquella mirada fugissera i encisadora, que recelava d'ella mateixa i es considerava transparent i buida. Vaig pensar en la solitud que m'assaltaria aquella nit, quan li hagués de dir adéu, sense més tripijocs ni històries amb què enganyar la seva companyia. Vaig pensar en les poques i migrades coses que jo podia oferir-li i en les moltes meravelles que n’esperava rebre.”

Qui més qui menys s’hi veu reflectit. Aquest desig imperant d’aferrar-se a un moment i no deixar-lo anar, de bramar al món que s’aturi per poder passar tota una existència i potser una mica més desvetllant els secrets més ben guardats d’Aquella mirada.